"Sento de tot cor el que vaig fer"

“Sento de tot cor el que vaig fer. Ja mai no podré arreglar-lo”. Aquesta frase va sortir de boca de Josef Fritzl, el monstre d’Amstetten, durant el judici on se li va condemnar a cadena perpètua per l’assassinat del seu fill-net Michael. També va ser declarat culpable d’esclavitud, segrest, incest, violació en tres mil casos i coacció greu. Es tracta d’un cas prou conegut per tots i que ha causat commoció i indignació arreu del món. Jo també he sentit una barreja d’aquestes dues sensacions. No indagaré en els detalls del cas, que ja han estat difosos fins la sacietat als mitjans de comunicació durant els darrers mesos, però penso que cal extreure’n algunes reflexions d’aquestes paraules que va dir Fritz durant el seu judici.
Quan Fritz diu que sent “de tot cor” el que va fer, no puc esbrinar què vol dir exactament. No sóc capaç d’entendre que durant els vint-i-quatre anys que va tenir segrestada la seva filla no sentís “de tot cor” en cap moment el mal que li estava fent a aquella dona (i no només a ella), i que en canvi ara, quan se’l jutja pel que va fer, mostri el seu penediment. Potser es tracta simplement d’un gest de cara a la galeria, però vull pensar que veritablement sent “de tot cor” el que va fer. Pensem, doncs, que aquest home pot penedir-se dels seus crims, i donem pas a una nova reflexió en forma de pregunta: té dret aquesta persona a rebre el perdó de la societat? Probablement l’instint ens dificulta atorgar sincerament el perdó, però hem de ser conscients també que al llarg de la vida haurem de saber perdonar en multitud d’ocasions. Potser estem parlant d’un cas extrem, però de vegades els casos exagerats (real en aquest cas) són els únics capaços de posar a prova la força dels nostres valors. Per tot això penso que hem d’estar preparats per perdonar; per això quan sento parlar de termes com la pena de mort o la cadena perpètua penso que, malgrat la maldat que poden guardar en el seu interior algunes persones, la nostra societat ha de mirar cap endavant i no retrocedir en el temps. Hem de tenir clar que no podem posar-nos mai a l’alçada moral dels criminals. I amb això no vull dir que aquests no hagin de pagar pel que van fer, que quedi ben clar. És cert que hi ha casos que ens indignen, i entenc humanament que els nostres instints més primaris, completament humans, facin difícil el saber perdonar, però també tinc clar que si no som capaços de fer-ho, si el valor del perdó no el tenim plenament interioritzat, estem veritablement perduts: deixem de ser persones per convertir-nos probablement en un monstre com el d’Amstetten.

Publicat a Valors, n. 59 (abril 2009)