La immersió lingüística a Catalunya: un problema?

Recupero un article que vaig escriure i publicar a aquest blog fa poc més d'un any. Crec que s'escau:

Darrerament, determinats grups mediàtics, polítics i de divers tipus estan qüestionant alguns aspectes del sistema educatiu català, incidint principalment en la no-possibilitat de triar la llengua en què s'imparteix l’ensenyament dels infants. Mantenen que els pares haurien de tenir l’oportunitat de triar el castellà com a llengua vehicular en l’educació dels seus fills, i es queixen que se’ls obliga a estudiar en català. La llàstima és que, en comptes de fer servir arguments, es recolzen en la demagògia, i llavors passa el passa.
Aquests grups, interessats en fer veure problemes on no n’hi ha, diuen que s’està marginant els castellanoparlants, que no se’ls dóna l’oportunitat d’estudiar en la seva llengua materna, que s’està arraconant el castellà a Catalunya, etc. Fins i tot alguns s’atreveixen a difondre fora de Catalunya la falsa idea que aquí els que fem servir el castellà habitualment estem marginats i discriminats pel sol fet de parlar la llengua de Cervantes. Fals. Mentida. I el pitjor de tot és que saben que és fals i que és mentida. Després, és clar, passen coses repugnants, com ara l’emissió d’un ja (tristament) famós vídeo sobre el tema a Telemadrid no fa gaire.
Jo no sóc expert en la matèria, però exposaré simplement el meu cas, que penso que pot ser il·lustratiu. Tinc la sort de dominar a la perfecció dues llengües (ni millors ni pitjors que altres, simplement dues llengües), les dues llengües del meu país, m’expresso indistintament en castellà o en català (a la feina, amb els amics...), i no hi veig cap tipus de problema. Mai no m’he sentit marginat per ser castellanoparlant, ni per parlar castellà en qualsevol situació. Si a Catalunya, en comptes d’optar per la immersió lingüística en català, s’hagués optat per qualsevol altra opció, jo segurament avui no dominaria el català, i això sí que seria un problema. Això és així, i qui digui el contrari menteix. A casa sempre hem parlat castellà, cosa lògica tenint en compte que els meus pares van néixer a Andalusia, i amb els amics del barri també fem servir normalment el castellà, com a fills de la immigració que som tots. Si a l’escola no haguéssim tingut l’oportunitat de fer la immersió lingüística avui ningú de nosaltres no dominaria el català. Mentrestant, la gent catalanoparlant de la meva edat dominaria ambdues llengües. Qui digui que això és mentida desconeix per complet la realitat de Catalunya.
I ara, aquests salvapàtries (no sé, però, de quina pàtria) de nova fornada desperten discussions pretèrites i ja superades amb l’únic afany de fer mal i intentar perjudicar determinats grups polítics i civils. No se n’adonen del mal que poden fer introduint la lliure elecció de la llengua vehicular a l’escola? No se n’adonen que es tiren pedres sobre la seva pròpia teulada? O és que veritablement l’educació dels seus fills no els importa, sinó que són altres els fins que persegueixen?
A finals dels setanta i principis dels vuitanta, molts castellanoparlants (polítics, pares i mares d’alumnes, activistes socials, pedagogs, mestres, etc.), van veure-ho clar: s’havia de fer la immersió en català si volien que els seus fills aprenguessin el català, doncs el castellà estava clar que l’aprendrien (a casa, al carrer, veient la tele, etc.). Avui, trenta anys després, seria un pas enrere terrible donar l’opció de triar entre les dues llengües, més encara amb la nova realitat social del país, amb el nou fenomen de la immigració extraestatal. Que avui a Catalunya tots els nens i nenes (i ja no tan nens ni tan nenes) hagin tingut l’oportunitat d’aprendre el català és gràcies, principalment, a aquells pares castellanoparlants que van veure en la immersió lingüística una oportunitat fa ja trenta anys. No va ser gràcies a CiU, ni a Pujol, ni a entitats salvapàtries de divers color. Va ser gràcies, com dic, a gent anònima que va lluitar des de diferents fronts per què els seus fills tinguessin l’oportunitat de gaudir d’un futur millor, un futur on, estava clar, calia parlar, a més del castellà, el català. Segur que ara no toparem amb una pedra que es va saber evitar trenta anys enrere. Això esperem.